Però si...

"Però si se´l veia tant normal, tan maco, tan educat i atent,... no m´ho puc creure!". Doncs ens ho haurem de creure. Ni la timidesa, ni la bona educació, ni les bones maneres o un bon expedient acadèmic exhimeixen de ser un violador, o un pederasta, o un desgraciat que es dedica a putejar els demés. Però fot ràbia que li haguem pogut riure les gràcies, o que haguem arribat a pensar "quina persona més agradable!", amb un somriure als llavis.

A la llum!

Molt rebé! Què maco veure com un sindicat com UGT, que diu vetllar pels interessos dels treballadors, es dedica a tocar el crustó a una de les seves seccions sindicals acusant-los de poca maduresa política davant l´actitut que estant prenent en defensa dels treballadors del servei d´atenció ciutadana 012, contractats encara per l´empresa TGT, però que a principis de juliol passarà a mans de la totpoderosa Atento. Senyor! Qui presenta símptomes de poca maduresa política és aquest sindicat, que cedeix a pressions dels polítics per intentar que un tema complex no surti a la llum ni es remeni massa. Però és que això és nou? No, no! No em respongui ara! Què trista és la política quan la gent la perverteix i la utilitza com si fos únicament seva. I què estrany que això passi el 95% dels cops... Com poden demanar implicació ciutadana davant d´aquests espectacles?

Entaulats

El plaer d´una taula parada, el plaer d´una bona conversa. Un àpat gustós i intens, o fresc i lleuger, però que sigui àpat i no cuina de laboratori. El plaer de regar-ho tot amb un bon vi, res de vinagres aigualits. Tot barrejat d´incontinència verbal. És el millor menú que em poden oferir. Sense pressa, deixant que el temps s´assegui a dinar amb nosaltres, convençut que no és moment de córrer.

Avís

Comenceu a tremolar... no veieu que no tenim res a perdre? Us imaginava més intel.ligents, però les ànsies de poder us ceguen la vista. Quina llàstima, no veure coses tant evidents... quina llàstima allunyar-vos tant dels vostres semblants... quanta pudor!

Connectats

"... no pensis tant en mi, que et puc arribar a sentir encara que no me n´adoni! Que no veus que estem connectats! Aquí no calen cables!"

Reflexions d´un musiquito I

"Reflexions d´un musiquito" :
Després de molts anys ja estic una mica cansat del "todo es de todos" que a vegades es respira (per part de tothom) i que a la llarga provoca que la gent s'acomodi i no aspiri a tenir el seu propi equip. És molt fàcil dir que ets musiquito i després no tenir l'equip mínim per ser-ho.
El que vull dir només pretén ser una manera de dir "Ei nanu, que en realidad no tienes equipo i a ver si espavilamos que así no se puede ir por la vida". Personalment no fa res deixar-ho en un cas puntual (p.ex. se me ha estropeado mi ampli...), però quan es fa repetidament ja fot més perquè veus que res canvia (i fot perquè quan un té equip per tocar és perquè s´ha estat de moltes coses i li ha costat molt de temps i estalvi aconseguir-ho, i sovint no es percep en tothom aquest esperit de sacrifici). Resumint, perquè això no és un solo... ser solidari sí, però aprofitar-se d'això i anar fent, doncs no.

Una pregunta...

...Una pregunta...

si tenir "michelins" és "estar de buen año" perquè no els hi diem "good year"...?

De luxe

Grans avenços a nivell europeu, grans iniciatives econòmiques, grans capitals operant en borsa, ... fa més de 25 anys que es va sortir d´una dictadura, però continuar gravant les compreses i tampons i el material cultural amb un iva del 16% continua fent evident que Ejpaña és encara un estat tercermundista.

panem!

Bé, diuen que el futbol, com també la televisió o el consumisme, és l´opi del poble. Segurament no sortiria tanta gent, tant de pressa al carrer per exigir una vivenda digna, però probablement és perquè tots tenim tendència a pensar que de poc serviria. Però, posats, jo encara demano més. Vinga senyors, animint-se! Ara que ens han deleitat amb el circ, què els costaria donar-nos el pa (és que encara hi ha gent que creu que , tot i ser justes demandes, amb l´estatut i el finançament tot s´arreglaria...). Panem et circenses i tothom content! Oi?

Dos

Buscava la font del seus conflictes, i es va trobar a ell mateix, escorat en un racó d´una cambra il.luminada per la gèlida llum d´un fluorescent, assegut sobre les natges i amb les cames recollides, repetint "per què no puc" i movent el cap en negació. Com podia veure´s a ell mateix si ell també era allà, dret, observant l´escena? De cop i volta es va trobar assegut al costat d´ell, consolant-se i aixugant-se les llàgrimes dels ulls. Es van abraçar, i com si traspassés un mirall, va notar com cada cèl.lula del seus cossos s´unificava, passant a formar un sol cos. Es va despertar de cop, encara era de nit i els llençols se li havien enganxat de la suor. Quan la nit anterior, a la parada de l´autobús, aquella dona vella, i mig borratxa (o era ell qui anava borratxo?) li havia dit que es trobaria amb ell mateix, no pensava exactament en això, però no li va saber tan greu quan, mig adormit encara, va anar cap al lavabo a pixar, i va descobrir dos membres on normalment només hi havia hagut un. "El més difícil -va pensar- serà esbrinar per quin dels dos acabaré pixant cada vegada que me´n vinguin ganes".

Podria dir-me vosté....

Podria dir-me vosté, per 500 euros, noms de polítics honestos, com per exemple... per exemple... A veure, pareu!! Qui cony escriu els guions d´aquest programa?!!!

Pressento... (II i últim)

... excepte informar-vos del canvi de nom d´aquest espai. A partir d´ara:

http://acaudorella.blogspot.com


Ah! i agraïr-vos la vostra presència!

Pressento...

pressento que avui no tinc res a dir...

Des de l´espai exterior (II)

Per pensar-hi:

AVUI (edició del dimarts 10/05/2005)

SI.

Isabel-Clara Simó.

"Si tinguéssim la independència i la nostra bandera estigués ben penjadeta a la porta de l'ONU, voleiant al vent com han de fer totes les banderes, vindria el president Bush i ens diria que ens estima. Que troba esgarrifós que Espanya ens hagi oprimit, i posaria floretes al monument de Casanova. Podeu pujar-hi de peus que aniria exactament així. Tant se val quantes mans s'hagin estret o quantes declaracions s'hagin fet: si tens la bandera posada, existeixes. Ja ningú no et diu que ets una malvat nacionalista ni et parla de la teva solidaritat, atès que et pertany. I, tot i que costi d'imaginar, el president espanyol i el president dels Països Catalans es trobarien entre somriures i abraçades i es dirien països germans. No vindria ningú a dir-nos quin Estatut hem de redactar -aleshores es diria Constitució-, i la Lliga mai no la podria guanyar el Real Madrid. No hi hauria balances fiscals i ningú no ens robaria el que guanyem treballant. Totes les pel·lícules, excepte les V.O., estarien doblades la català. Quan viatjaríem no hauríem d'explicar qui som, car el nostre passaport seria propi. Si venien a estiuejar a les nostres platges tota la família reial espanyola embarassada i tot el govern en pes, pagarien la seva estada; nosaltres escortaríem i protegiríem, cortesos, les autoritats estrangeres. La xarxa de carreteres, de trens i d'aeroports seria per a la nostra pròpia conveniència, i confegiríem el nostre propi pla hidrològic. Ens barallaríem i ens enfrontaríem políticament, com a tot arreu, però ningú no aniria a plorar a Madrid. Jiménez Losantos deixaria d'incordiar i la COPE cauria en picat. Els nostres quioscos estarien plens de premsa en català i protegiríem amablement la literatura en altres llengües que es produís a casa nostra, sobretot en occità, car la Vall d'Aran té drets inalienables. El petroli de Tarragona seria en benefici nostre i a la Unió Europea defensaríem el nostre oli, les nostres taronges i el nostre malmès tèxtil. Amb veu pròpia. I si algú deia de fer una foto a les Açores, trauríem dels nostres arxius -amb els quals tindríem molta cura, un cop recuperats els que ens va incautar el franquisme- la foto Bush-Blair-Aznar i diríem, veus?, al primer l'han premiat, al segon l'han castigat una mica i al tercer l'han fotut al carrer, per ximple. I no caldrien manifestacions per continuar sent pacifistes."

A l´engrós

Com les mirades espectants dels estranys al metro, arriba un sol calent que m´escalfa les idees. Mentrestant, l´Uri puja al terrat a estendre els seus somnis de cotó, mentre el rastre d´un ocell metàlic traça una recta fonedissa al cel, blau de reflexes permanents. Caurà la tarda d´aquí res, llarga i vibrant de llum. Comptades a l´engrós, 75 primaveres no són tantes, així que més em val aprofitar-les, no fos cas que m´arribés l´hivern i no recordés com renèixer.

Ressaca

...avançada la nit, recorro impàvid les traces del teu cos,
corves, planures i racons perduts, fonts del plaer més ancià...
...el matí l´he rebut amb ganyotes dignes d´un marrec, apartant-me els sabres de llum de la cara... el teu cos, eixut, encara feia olor de nit, de vi negre i de sexe... d´amor incontrol.lat... m´he aixecat i els ulls m´han mostrat un conjunt indefinit d´espurnes que m´envel.laven la mirada... i el cap emetia en sorround els batecs del meu cor per a cada racó del meu cervell... ressaca... la boca seca... el proper dia triaré jo el vi.

Números

Avui dia tot són números. Tot ha de tenir un rendiment econòmic, uns beneficis comptables físicament, tangiblement. Per exemple, en trucar a la companyia de telèfon us atèn una extensió (no una persona!) quan no un ordinador, i vosaltres sou el núm. de consulta 14829, i no el Josep, o la Marta, o el Marc. Laboralment no importa què sentiu, què digueu; si no doneu benefici econòmic, no sou res. Sou un mer número (si, ho sento, les coses són així). I no només això, si no que inclús sereu un número per a la resta de coses de la vida: ja no sou el pacient tal o pasqual, no! sou el número de targeta sanitària xxxxxxxxx-xx i no se us acudís queixar-vos, que us tenen fixats (i ja sabeu que els metges són com una màfia, que es tapen els uns als altres) o sigui que si no voleu repercusions... Com podeu veure, el món esdevé impersonal, cada dia més. Negueu-vos a ser un mer núm., si podeu, i si voleu. Jo, per si de cas no em deixen, ja em vaig adjudicant el núm. 8, que ha part de ser un xulu, fa "bultu" i té concepte d´infinit...

Demagògia

No m´agradaria desencantar al lector/a d´aquest blog si troba que la política hi és un tema recorrent (ja sé que pel meu aspecte físic no teniu desencant possible).Més enllà de qualsevol posicionament ideològic, que cadascú en té, no ho dubteu (això és com el sexe, tothom el té, però qui el practica?) hi ha l´esperit crític, vist evidenment d´una manera subjectiva, personal. A què ve tot això, us preguntareu? (..i si no us ho pregunteu, ja trigueu a fer-ho... una mica de col.laboració!!). Doncs ve per la creixent demagogia que circula pel món polític. Com en tot sistema de poder, la nostra és una societat sedada, adormida, que sol desvetllar-se per molt poques coses, i quan ho fa, sovint mostra un borreguisme realment patètic. Però més patètica és encara la demagògia que circula últimament en els ambient polítics, sobretot del país veí (Ejpaña). Demagògies en aspectes territorials, de finançament econòmic,... de conceptes històrics,...cal que continui?, que, després de no gaire reflexió (perquè no cal trencar-se massa el cap per veure temes tant evidents) només serveixen per treure´n la següent conclusió: l´estat espanyol, o ejpaña, invent polític sorgit a l´empar d´una falsa idea d´estat nació, és un ésser feble, un paràsit, un acomplexat que es dedica a negar als altres per poder existir ell. Un gra al cul que ven fum demagògic per enfrontar realitats culturals, històriques i nacionals diferents, pel simple fet de crear autoodi i poder viure del cuento constitucional ( i això no només s´ha fet des d´Ejpaña, que des d´aquí podríem donar-ne bons exemples de tots els sectors i colors.). Ja n´hi ha prou senyors, tant als que serveixen com els que són servits. Fan pena, i sobretot nosaltres en fem, de lo drogats que estem, amb el mono a sobre i deixant-nos entavanar pel mateix imbècil de sempre que es delecta oferint-nos un xut, sedant de via ocular que ens manté en repiració assistida i en acció extingida, que a ell li servirà per continuar aprofitant-se amb el teatret que tenen montat. Com deia aquell: "...vayan a la mierda hombre!".